L'Alba dels Lladres

L'ALBA DELS LLADRES - HISTÒRIA DE TERROR EN CATALÀ - BREDEVOORT VAN DEN BERGAl cor malastruc i desert de Sud-àfrica, un home llegeix les esquerdes del món allà on els altres només hi veuen el buit. En Willem Strydom, un manyà de talent excepcional, posseïx un do inquietant: percebre les fragilitats en el teixit de la realitat, aquestes esquerdes per on regalima l'horror d'un altre pla. Forçat a abandonar el seu exili per un revenant del seu passat, ha de reunir un equip esberlat per a un darrer cop: forçar la caixa forte Aurora.
Però aquest objectiu no amaga riqueses convencionals. És un ésser viu, una fortalesa psíquica que captura i guarda la matèria primera més perillosa que existeix: la memòria i el desig humans. El que comença com un robatori d'antologia es transforma ràpidament en un descens als inferns psíquics. Atrapats a les entranyes palpitants de la cambra forte, els lladres esdevenen la presa d'un sistema de defensa que no es limita a mutilar els cossos, sinó que ataca els fonaments de l'ànima.
La confiança es desfà, i cada ombra sembla acusar un traïdor entre ells. Per als afeccionats a l'horror metafísic i la ciència-ficció conceptual, aquesta novel·la us endinsa en els abismes de la consciència. És un trencaclosques existencial on el preu de la supervivència podria ser el sacrifici de la pròpia identitat. Reflexió magistral sobre la culpa i els fantasmes interiors, aquesta obra de terror literari és una lectura indispensable, la ressonància de la qual us perseguirà molt de temps després d'haver tancat el llibre."L'aire no tenia olor.
Tenia una textura: pols fina i la suor de somnis en descomposició. Era l'alè de l'Altplanura, i Willem Strydom el portava als pulmons com una malaltia. Es trobava al porxo de la seva masia deteriorada, les seves mans-unes mans de soterrador, de dissecador-aferrades a la barana de ferro. El metall era càlid, però la calor no venia del sol. Suava de l'acer mateix, una febre lenta i antinatural. Al davant seu s'estenien les muntanyes, no com una blau, sinó com un cadàver gegant sota una manta porpra.
El núvol que s'acumulava sobre elles no estava carregat de pluja. Ho estava de silenci. Un silenci espès, humit, que devorava el so. A dins de la casa, el silenci era pitjor. No era l'absència de soroll. Era la presència d'alguna cosa que hauria d'haver mort fa temps, però que encara respirava. Era la sensació d'algú darrere de l'espatlla, encara que sabies que l'habitació estava buida."