L'Últim Ull

L'ULTIM ULL - HISTÒRIA DE TERROR EN CATALÀ - BREDEVOORT VAN DEN BERGAl límit del que coneixem com a realitat, s'obre un abisme de terror còsmic i suspens psicològic. L'oceà ha canviat les seves regles: ja no escup cadàvers a la costa, sinó ulls. La Elsa Kriel, una dona el destí de la qual està lligat al mar, és testimoni d'aquesta perturbadora transformació quan el seu oncle Frik, el faroner, troba un ull d'un coure inquietant que pertanyia a la seva dona, desapareguda en l'aigua fa dècades.
Però aquest ull no és un simple rest; conserva una consciència sobrenatural i la seva pupil·la no busca el seu espòs, sinó que es clava amb insistència en la Elsa, escollint-la com a destinatària única de la seva atenció. Així comença un descens a les tenebres i una exploració psicològica on la realitat es dissol. L'entitat abissal que habita l'ull posseeix una voluntat pròpia, reaparèixer una i altra vegada, humida i vigilant, desafiant tota lògica.
Fragments de records aliens, l'agonía d'un ofegament que no li pertany, envaeixen la psique de la Elsa, mentre petjades diminutes i despullades emergeixen de l'escuma per desaparèixer a la porta de la seva casa. Els habitants del poble comencen una mutació silenciosa; les seves mirades adopten una lluentor innatural i metàl·lica, i una paciència sinistra se n'apodera. Tots esperen, convertits en peces d'un misteri sobrenatural que traspassa tot el conegut.
Aquesta obra és molt més que un relat de fantasmes; és una esquerda a la realitat, una infecció narrativa que contamina la percepció. És una novel·la de suspens i ficció literària que s'erigeix com una obra mestra del terror contemporani, dissenyada per qüestionar els límits de la cordura i absorbir completament el lector en la seva atmosfera opressiva. Acceptes el repte d'immergir-te en aquest viatge a les profunditats de la por?"La mar ja no escopia cadàvers.
Escopia ulls. Jeien a la platja com perles mullades, lluint en el crepuscle. L'Elsa Kriel estava amb les mans enfonsades als butxacs de la jaqueta. El seu pare, un home que havia navegat la mar durant cinquanta anys, deia que l'oceà tenia memòria. Un crit va tallar el soroll de les onades. No pas un crit de por. Sinó de reconeixement. L'Elsa es va girar. L'oncle Frik, el vell faroner la ment del qual anava i venia com la marea, estava agenollat a la sorra molla.
A les seves mans en forma de bol, com una ofrena, jeia un ull. L'iris era del color del coure, pigat d'or."L'Annette", va xiuxiuejar. La seva dona. Perduda al mar feia quaranta anys. El seu cos mai no es va trobar. L'Elsa va apropar-se. L'ull a les mans de l'oncle Frik no el mirava a ell. Mirava ella. La pupil·la, negra, es va estrenyer fins a esdevenir un punt. L'Elsa va notar com es fixava. En la seva cara."